–Des de Barcelona sabíeu que Sils existeix?
–I tant, nosaltres coneixíem la comarca de la Selva de tota la vida. Els meus avis, diu en Santi, tenien una casa a Caldes de Malavella, i la zona ens agradava, és molt maca.
–Us agrada la zona? No penseu que, per exemple, la Cerdanya, el Pirineu, la Garrotxa es poden considerar comarques boniques, a diferència d’aquests paisatges una mica plans, per dir-ho d’alguna manera?
–De sempre ens ha agradat aquesta zona, especialment per la seva situació i les comunicacions.
En cotxe estem a prop de la costa, de la muntanya, hi ha bones comunicacions per a poder viure aquí i treballar a la ciutat.
–Viviu a Sils i treballeu a Barcelona? Passeu més temps allí que aquí…
–Sortim cada matí a treballar a Barcelona, ara, quan arriba el bon temps, diu la Carol, gaudim més de la nostra casa, el dia és més llarg i especialment gaudim del cap de setmana.
–I si realment quan fruïu de casa vostra és el cap de setmana, per què no viure a Barcelona i llogar o comprar una casa per als caps de setmana?
Això, qui ho pot pagar? Una parella jove? En Santi és consultor d’empreses en temes d’informàtica, la Carol treballa en una empresa d’intermediació financera. Dos sous són necessaris per pagar l’habitatge, el cotxe i no en sobra gaire.
–I què us ha fet deixar la gran ciutat- malgrat que passeu en ella gran part del temps- per
decidir-vos a viure a Vallcanera?
–La qualitat de vida – diu en Santi sense dubtar ni un instant. A Barcelona vivíem amb estrès, pressa per tot, el metro que s’escapa encara que als dos minuts vingui el següent, pressa per tot arreu. És cert que passem més de vuit hores a Barcelona entre feina i transport, però acceptem que és la nova manera de viure. Trenca amb la manera tradicional, en què es treballa al lloc on es viu. Els amics són fonamentalment de Barcelona, som d’allí, treballem allí, però les comunicacions ens permeten estar relacionats amb ells.
–Quins atractius trobeu a Sils?
–Realment el poble no és gaire maco. No té nucli antic i hi ha molta edificació nova, sembla que sigui un poble dividit per la carretera, altres pobles tenen una plaça major, porticada o no. La part més maca i atractiva són sens dubte els Aiguamolls de Sils; ens agrada passejar per allí.
–I com esteu pel que fa als serveis a Vallcanera?
–No massa bé. A Vallcanera s’ha de tenir cotxe per viure. Hi ha un súper, segons on es visqui necessitem el cotxe per anar a comprar. El problema és que hi ha gent gran que o no té cotxe o té ja una edat en la qual no és aconsellable conduir. Què fa aquesta gent? Hi ha un bus al matí, molta gent no coneix ni l’horari perquè és molt difícil que coincideixin les teves necessitats amb el moment en què passa. No pots dependre dels seus horaris per a fer gestions, anar al metge, etc.
–I vida social? Casino? Centre cultural, centres de formació, cursets de cuina?
–Bar, bar, bar. Això no falta. Falten, en canvi, centres municipals. A les antigues escoles sembla que volen fer alguna cosa, però, de moment, no funciona res.
–Què suggeriu?
–Falten centres o com a mínim activitats, com les que hi ha al Centre Cívic o a La Laguna del poble, classes de cuina, tallers manuals, activitats per a la gent gran, activitats infantils. Es podria aprofitar l’antiga escola. A part d’això, hi ha una festa, la festa de Vallcanera. Se li hauria de donar un toc una mica més català. A l’estiu no estem al Rocío, m’explico?
–Perfectament. I per als nanos, hi ha algun poliesportiu?
–Un camp de futbol i un camp de bàsquet molt deficient. Trobem a faltar que l’Ajuntament
se’n recordi una mica més de nosaltres, ara que ja som silencs de ple dret, com la resta de vilatans.
–Què passava abans?
–Abans hi havia una entitat urbanística que teòricament s’encarregava dels serveis de la neteja, de l’asfaltatge, de l’aigua. Teòricament, deixem-ho així. No estàvem conformes amb la gestió d’aquesta entitat, i en una votació de propietaris vàrem decidir de prescindir dels seus serveis. Ens demanaven quantitats astronòmiques per a asfaltatge, canvi de canonades d’aigua, hi havia gent gran que no les podia pagar. Vàrem voler dependre de l’Ajuntament. Ara tot és més barat i funciona millor, especialment la recollida d’escombraries. L’entitat urbanística era ja un intermediari inoperant.
–Heu fet abans una observació sobre la qual voldria tornar. Ara Vallcanera ja és Sils, totalment
Sils, com a municipi. La meva pregunta és la següent: Es pot obligar un ciutadà a tenir cotxe per a realitzar les funcions a les quals té dret, concretament, a la sanitat i a l’ensenyament?
–Hauria de respondre un advocat, o l’Ajuntament. Jo no m’atreveixo a respondre.
–Esteu a tocar de l’aeroport. Us molesta el soroll dels avions?
–Mira sí, és molest, passen molt baixos, diu la Carol, de vegades distingim el pilot (riu). Alguns dies passen molt seguits. Però quant a soroll hi ha un altre soroll molt més molest: els gossos.
–Els gossos?
–Hi ha moltes cases amb jardí, amb terreny i és natural que la gent tingui gos, el que no pot ser és que un gos es passi el dia bordant i hi hagi gent que ha d’agafar el cotxe i anar-se’n per no tenir un atac de nervis, o que passegis per la urbanització amb por que et surti un gos. Crec que hauria d’haver-hi més civisme i dur per tota la urbanització els gossos lligats, com és obligatori a
qualsevol ciutat.
És clar, un gos no mossega, fins que mossega.
Els gossos no llegeixen la revista ni coneixen els seus deures, però l’amo del gos sap que és obligatori portar-lo lligat pel carrer i amb el morrió posat i també ho sap la guàrdia urbana. Drets i deures, així de senzill.
Escurem el cafetó i acabem encantats l’entrevista amb aquesta parella que ha abandonat la sorollosa Barcelona, almenys com a domicili fiscal, per a viure la pau i el silenci del poble. Que us vagi bé!
Entrevista al Quadern de Sils.
.
